A nivell organològic utilitzem una formació amb tres gralles (una d’elles baixa) i timbal.

A l’hora de dotar el ball d’una melodia, a l’igual que hem fet amb el vestuari, ens hem decantat  per la coherència i la recerca d’una personalitat diferenciadora. D’aquesta manera la composició del músic Àngel Vallverdú ha combinat la nova creació en alguna de la melodies que acompanyaran les respectives figures, sempre inspirades en les anàlogues d’altres balls de valencians, amb d’altres també existents però amb una personalitat pròpia i ampla difusió dins la música tradicional catalana. Desgranant amb una mica més de detall cadascuna d’aquestes músiques tenim que: 

- La passada: De nova creació, a ritme binari simple, i tempo viu.
- El Villano: La coneguda melodia homònima, també coneguda amb les populars “Tres pometes” o “Quan lo pare no té pa” amb unes lleus variacions.
- Els mocadors: De nova creació, ritme ternari valsejat i elegant per a que els moviments dels mocadors puguin lluir amb distinció.
- El pont llarg: De nova creació i ritme binari compost a tempo trepidant. És una part que no es coneix en cap altre ball de valencians que en res desentona amb la configuració de la dansa i amb una funcionalitat concreta.

- La torre: És una reinterpretació melòdica de les versions antigues dels tocs de castells, similars a les que es poden trobar als balls de valencians més tardans, fàcilment reconeixible i amb les mateixes parts que als castells (introducció, enlairament, aleta, davallament i sortida). A la sortida, a mode d’apoteosi final, es versionen els darrers compassos dels goigs de la Mare de Déu del Camí.