Notes històriques, geogràfiques i estat de la qüestió

​
Els balls de valencians són unes danses que amb aquesta denominació consten documentades a bona part de la península Ibèrica des del segle XVII. La tesi més comunament acceptada, que tampoc té perquè ser la vàlida, postula que aquesta denominació és deguda a l’origen valencià
d’aquests balls situant-ne la gènesi en les muixerangues (com la  d’Algemesí) que, posteriorment, dansaires d’aquelles contrades van exportar per acabar convertint-se en un gènere coreogràfic.
Més acceptada i versemblant encara és la tesi segons la qual els balls de valencians foren els antecessors dels actuals castells atès que acostumen a acabar amb un aixecament humà. Les rivalitats entre colles que l’executaven i la recerca de l’espectacularitat van propiciar que aquests, inicialment, modestos enlairaments anessin prenent volada per arraconar finalment la dansa i prendre carta de naturalesa.
A Catalunya la major part de notícies que tenim sobre balls de valencians se situen a les comarques del Baix Camp, Alt Camp, les Garrigues, Conca de Barberà, Priorat, Tarragonès,
Barcelonès, Anoia, Baix Penedès, Alt Penedès i Garraf. De fet, només a la nostra comarca tenim constància de la seva presència en algun moment o altre a Reus, Duesaigües, Riudoms, la Selva del Camp, Vandellòs, Mont-roig del Camp, Alforja, Colldejou, Prades, Capafonts i, com no, Cambrils.

Així doncs, ens trobem davant d’una manifestació festiva que tingué un fort arrelament a les nostres contrades i, en conseqüència, no ens ha d’estranyar la puixança que han tingut els castells en aquest àmbit geogràfic.
Els darrers balls de valencians actius desaparegueren cap als anys vint del segle passat. Fora d’una tímida recuperació al Reus dels anys cinquanta i d’algun o altre esbart que els inclogué com a dansa de repertori no tornem a veure’ls als nostres carrers fins als anys noranta. En els nostres dies, però, poques són les poblacions que compten amb grups de ball de valencians, a saber: Reus, Tarragona, el Vendrell i Vilanova i la Geltrú.
​

Característiques


Salvant les peculiaritats de cada població es tracta d’una mena de danses la característica més coneguda de les quals, com hem dit més amunt, és la finalització amb un enlairament humà que, en estadis primerencs les notícies ens diuen que eren de tres o quatre pisos que es van anar elevant més i més amb el decurs del temps per desembocar en els ja esmentats castells. Ara bé, tot i no ser tant vistoses el ball és conformat per altres figures característiques: les que es porten a terme amb castanyoles que els balladors fan sonar al ritme de la música; evolucions amb intercanvi de posicions mentre els balladors es donen el braç; ponts i estrelles amb els mocadors que porten els balladors.
Per la seva indumentària els balls de valencians es trobarien dins la tipologia de les anomenades “danses blanques”(1), això és, que els balladors vesteixen pantalons i camisa blancs sobre els quals es disposen tota una sèrie de complements tals com faldellins, faixes, mocadors i d’altres que li donen el sentit ritual i característic de cada indret.

Pel que fa a la música que acompanya al ball veiem com les partitures conservades acrediten, més si es pot, el ball de valencians com ascendent dels castells. En efecte, les tonades que s’han pogut conservar donen fe en la part de la torre de com s’assemblen amb l’actual “Toc de castells”. Tanmateix la variabilitat es també una nota dominant dins del conjunt d’informacions aplegades ja que podem trobar des de grups que dansaven amb una única melodia a aquells que en tenien una d’específica per cada part del ball conformant autèntiques i complexes suites.

A nivell organològic hi ha força coincidència en acceptar que eren, i són, les gralles i els timbals els instruments preferits. De fet en els nostres dies només el ball de valencians de Tarragona deix de banda aquesta tònica, optant per una altra formació tradicional.


1 Tot i que s’han proposat múltiples denominacions per les danses de carrer com les de bastons, cercolets, pastorets... no en considerem cap com a plenament satisfactòria atès que, en tots els casos, algun factor o altre impedeix que hi quedin totes encabides. ​